L’home ha d’observar els rastres per entendre les lleis i l’ordre de la natura, per comprendre’s a si mateix com a reflexe d’aquesta. El rastre ens convida a somiar, a imaginar allò que ha passat.
El coure fa un traç, deixa petjada sobre la cara blanca i verge de la peça tornejada. I sentim el seu crit, la seva veu apagada cada cop que la contemplem.
“els rastres es queden, s’estanquen, no avancen, però amb el temps es difuminen, i a la distància semblen imperceptibles, encara que la seva vibració continuï, amb la mateixa intensitat com quan es va quedar la seva petjada ”
Pep Mata
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada